Montserrat Edo, infermera i llicenciada en humanitats, investigadora doctora i professora universitària a l’Escola Universitària d’Infermeria Gimbernat, va donar l’última sessió de formació sobre intel·ligència emocional i gestió de les emocions.
La intel·ligència emocional és l’habilitat que permet percebre, valorar i expressar emocions amb exactitud, accedir o generar sentiments que facilitin el pensament, comprendre emocions i regular-les promovent un creixement emocional i intel·lectual. S’aplica en dos àmbits: l’interpersonal i l’intrapersonal. Saber gestionar les emocions dels altres requereix un esforç previ per gestionar les pròpies.
Es tracta d’aprendre a gestionar les emocions augmentant l’espai entre l’impuls i l’acció, de manera que l’elecció del comportament sigui lliure i no condicionat. En la vida diària, solem reaccionar, per falta d’assossec i reflexió. El passat i el futur ocupen el pensament present i les emocions i els sentiments no estan integrats. Per evitar-ho, el recorregut seria percebre les emocions, comprendre-les, reconèixer-les, acceptar-les i regular-les. Com? Escoltant-les, donant permís per sentir-les i expressar-les.
Una emoció és una experiència afectiva, agradable o desagradable, d’intensitat variable i multidimensional, que obeeix a tres sistemes de resposta en l’ésser humà: el fisiològic/adaptatiu, el cognitiu/subjectiu i el conductual/expressiu. Les emocions compleixen tres tipus de funcions: adaptatives, socials i motivacionals.
En les relacions amb els altres, Montserrat Edo va destacar l’empatia, que consisteix a posar-se al lloc de l’altre: millorar la sensibilitat per captar les seves emocions i sentiments, comprendre la persona i la seva situació i comunicar-li aquesta comprensió. Evita els efectes negatius de la simpatia (contagi emocional) i l’antipatia (cinisme). Requereix interès en ajudar, acceptar si l’altre vol o no vol comunicar-se i respecte incondicional. És a dir: compromís, confidencialitat, mirada sobre la persona com a ésser únic, sense jutjar ni personalitzar.
Un altre element rellevant és l’escolta activa, que inclou la comunicació no verbal. Implica atendre els missatges verbals i no verbals, els pensaments i emocions manifestos i subjacents de l’altra persona. Això requereix de qui escolta el silenci, entès no només com la capacitat d’esperar sinó també de reconèixer el “soroll” d’actituds, creences i valors propis, prejudicis, estereotips i distorsions cognitives.
Què dificulta aquesta comunicació? Actituds agressives com comparar, interrogar, voler canviar l’altre, triar un moment o lloc inadequat, enganyar, voler persuadir, ordenar, renyir, discutir, etc. També algunes distorsions cognitives com generalitzar a partir de casos aïllats, aplicar un filtre mental negatiu, etiquetar, funcionar amb termes absoluts (sempre, mai …), amb anticipacions negatives que paralitzen l’acció o amb un esquema mental del que hauria de ser o haver estat.
En canvi, facilita la comunicació una actitud centrada en la persona, que proporciona una visió holística.
De forma específica, ha recomanat algunes actituds en la comunicació amb la gent gran:
- No infantilitzar-les
- Donar més temps per respondre
- Cercar temes del seu interès
- Estimular la memòria i el record
- Fer atenció a les emocions i els sentiments
- Reconèixer les pèrdues i el treball de dol associat a elles
Com a consells pràctics, va suggerir els següents:
- Reconèixer la presència d’emocions
- Autogestió emocional: contenció
- Escoltar
- Deixar parlar
- Pensar i detectar com es pot sentir la persona
- Transmetre la nostra percepció respecte als seus sentiments
- Legitimar el que la persona sent
- Prioritzar segons les seves preocupacions
- Respectar l’esforç que fa la persona per afrontar la situació
En casos de conflicte, per disminuir la conflictivitat:
- No defensar-se ni intentar venjar-se
- Escoltar activament
- Respecte
- Deixar parlar
- Gestió emocional
- Reconèixer el punt de vista de l’altre
- Explicar el teu punt de vista només quan la conversa s’hagi calmat
- Empatia
- Missatges des del “jo”, evitar el “tu”
- Reconèixer els valors dels altres tant com els propis
- Enunciar el problema, no la solució que jo vull
- Què podem fer per solucionar el problema?
- No pensar en la decisió com a última, definitiva i inamovible
I finalment va lloar l’eficàcia de l’humor terapèutic: a més dels beneficis reconeguts de riure, va recomanar saber aplicar l’humor: començar per riure d’un mateix, tenir una actitud sensible, adaptar-nos a la persona i la situació i evitar tant el sarcasme com la ironia, per riure “amb”, sense ridiculitzar ni agredir.